Autor: mireia

Ara que s’ha acabat l’obligació de dur mascareta pel carrer i als patis d’escola, i sembla que aviat  ja no la durem tampoc a espais tancats, ara que hem viscut un nou Carnestoltes, em venen al cap algunes màscares que han fet història en el món de l’art, i l’efecte que produeix la cobertura del rostre. I això em convida a imaginar màscares de paper per recrear personatges de moda que també n’han fet ús. Les més conegudes són les del drama i la comèdia en el teatre clàssic, que com una icona arriben als nostres dies. En el cinema, a la pel·lícula Darth vader, una revolta social pren els carrers amb caretes d’anònims.

Tapar-nos la cara recreant mites, animals o personatges per Carnestoltes em fa veure que no estem tan lluny dels rituals de cultures antigues o llunyanes, que tants artistes utilitzen per inspirar-se tot confegint objectes, escultures o identitats. Goya les va utilitzar en moltes de les seves obres. Més exemples: les mil cares de Picasso, els herois de còmic o el músic de culte britànic Chris Sievey, que durant dècades va actuar sota una careta i que més tard va ser reconegut pel personatge anomenat Frank Sidebottom. També els artistes de grafits s’amaguen igual que en el còmic (el més famós del moment, Banksy) o el personatge de Vendetta, que va donar a lloc al grup de hackers Anonymus.

Ara hi ha una exposició al CCCB anomenada “La màscara no menteix mai”, que es proposa explicar la història del darrer segle i mig partint d’aquell símbol. La història de la màscara s’inicia com a objecte ritual i evoluciona cap a objecte dessacralitzat, utilitzat per moviments socials, neoactivistes i icones de la cultura popular -però també per grups supremacistes o bandes criminals.

Amb la pandèmia ens hem hagut d’acostumar a viure rere una mascareta i a no veure rostres sencers, que hem hagut de recrear amb la imaginació. Ara sembla que arribem al final de la pandèmia i a l’abandonament de l’ús de les mascaretes. Després de gairebé dos anys de restriccions sanitàries, tornarem a ensenyar-nos les cares.

L’elogi de teixir que com a la vida és anar encaixant i triant amb paciència un punt sobre l’altre i anar fent. Prendre’s tot el temps necessari per al treball manual i recuperar vells oficis. No només elaboracions llargues i complicades també amb un dibuix, un traç, tan sols o una bona truita. L’important és seleccionar-ho tot amb la màxima cura possible i posar-hi el cor. I obtenir les satisfaccions derivades del treball, que pot tenir la recompensa en el fet del treball mateix. Els detalls quotidians que ens connecten amb el producte final. Qui ho fa pot controlar les seves accions i l’habilitat es desenvolupa amb el procés, la llibertat per a experimentar i crear. I qui ho rep pot endur-se una mica de l’univers del creador. Penso amb tots els jerseis d’una bona teixidora Júlia Mora que gràcies al seu talent amb la llana, el gust per combinar colors i em genera la mateixa sensació de quant han marxat artistes com Josep Guinovart, que amb les seves obres fan que els tinguis sempre presents o amb altres artistes que defensen l’art de la quotidianitat i em transporta a la defensa de l’art zen del mateix Antoni Tàpies o la poesia visual de Joan Brossa. Davant de la frustració de no saber fer una cosa o que no t’agrada com queda. S’ha de motivar tot allò que es fa per un mateix, perquè pot esdevenir únic. Hi ha un llibre que es diu “La educación artística no son manualidades de María Acaso” que promou el pensament a l’hora de treballar la plàstica a les escoles, va un pas més enllà i li atribueix el mèrit d’enfocar una acció revolta a la producció. Estic d’acord en que el “corta, pinta i colorea” pot perdre el concepte artesanal, però es poden promoure petites modificacions per poder trobar el que és genuí cal fer i desfer com amb els teixits de llana.

Evru ( Evrugo Mental State, 2001) l’artista Albert Porta i Muñoz, per mi, és un dels més rellevants de la seva generació i destaca per haver estat pioner en l’ús de noves tecnologies aplicades a la creació plàstica, no sé si serà un dels grans noms de la història de l’art, encara que no és un nom que escolteu sovint però hauria de ser-ho. És un dels artistes que sorprenen i desperten les ganes de dibuixar, pintar i experimentar amb l’art. Engresca molt els nens convidar-los a provar la seva tècnica de pintura, que és amena i divertida. Al 1968, l’artista va esdevenir Zush; mes tarda, després de la clausura de la seva exposició al MACBA, on ell mateix tancat en una mena de gàbia i s’exposava al públic mentre pintava I coincidint amb el canvi de segle, en Evru. En la seva obra es distingeixen dos temes recurrents: d’una banda, la representació del cos humà i per l’altre, l’anhel per delimitar un territori propi. De formació autodidàctica definit per ell mateix com ArtCieMist, una suma d’artista, científic i místic, que treballa defensant les capacitats terapèutiques de l’art. amb moltes tècniques i es mou en diferents disciplines. En la seva obra trobem pintura, fotografia, collage, escultura, música, disseny…

connexions neuronals (dibuix de la Queralt)

Pensem de quina manera motivem l’aprofitament de material de rebuig per a crear. Des de fer compostatge, retornant a la terra el que és de la terra, passant per la inspiració en l’obra d’artistes com Fina Miralles o de Perejaume, que ens plantegen conceptes basats en allò més agrari i terrenal, fins a arribar a experimentar la quotidianitat des d’una sensibilitat artística.

Elaborant el paper i els pigments de manera artesana trobarem un sentit a l’experimentació creativa. Mitjançant el collage, entès també com a tècnica de reciclatge, anirem a raure en obres com les de Jean-François Millet. La idea de l’aprofitament aplicat a tot el que fem és una forma de concebre la vida. Conscienciant-nos des de ben petits en el consum responsable, l’estalvi de recursos i el reciclatge contribuirem a mantenir saludable el nostre entorn.

La cineasta Agnès Varda va preparar el documental Els espigoladors i l’espigoladora a partir d’imatges i vídeos recollits i aprofitats, tot documentant persones que recullen deixalles i restes de collites de les escombraries, tot denunciant el  malbaratament en la cadena alimentària. Des de fa un temps, una iniciativa com aquella la promou a casa nostra la Fundació Espigoladors. És art, això?