L’elogi de teixir que com a la vida és anar encaixant i triant amb paciència un punt sobre l’altre i anar fent. Prendre’s tot el temps necessari per al treball manual i recuperar vells oficis. No només elaboracions llargues i complicades també amb un dibuix, un traç, tan sols o una bona truita. L’important és seleccionar-ho tot amb la màxima cura possible i posar-hi el cor. I obtenir les satisfaccions derivades del treball, que pot tenir la recompensa en el fet del treball mateix. Els detalls quotidians que ens connecten amb el producte final. Qui ho fa pot controlar les seves accions i l’habilitat es desenvolupa amb el procés, la llibertat per a experimentar i crear. I qui ho rep pot endur-se una mica de l’univers del creador. Penso amb tots els jerseis d’una bona teixidora Júlia Mora que gràcies al seu talent amb la llana, el gust per combinar colors i em genera la mateixa sensació de quant han marxat artistes com Josep Guinovart, que amb les seves obres fan que els tinguis sempre presents o amb altres artistes que defensen l’art de la quotidianitat i em transporta a la defensa de l’art zen del mateix Antoni Tàpies o la poesia visual de Joan Brossa. Davant de la frustració de no saber fer una cosa o que no t’agrada com queda. S’ha de motivar tot allò que es fa per un mateix, perquè pot esdevenir únic. Hi ha un llibre que es diu “La educación artística no son manualidades de María Acaso” que promou el pensament a l’hora de treballar la plàstica a les escoles, va un pas més enllà i li atribueix el mèrit d’enfocar una acció revolta a la producció. Estic d’acord en que el “corta, pinta i colorea” pot perdre el concepte artesanal, però es poden promoure petites modificacions per poder trobar el que és genuí cal fer i desfer com amb els teixits de llana.
