Ara que s’ha acabat l’obligació de dur mascareta pel carrer i als patis d’escola, i sembla que aviat  ja no la durem tampoc a espais tancats, ara que hem viscut un nou Carnestoltes, em venen al cap algunes màscares que han fet història en el món de l’art, i l’efecte que produeix la cobertura del rostre. I això em convida a imaginar màscares de paper per recrear personatges de moda que també n’han fet ús. Les més conegudes són les del drama i la comèdia en el teatre clàssic, que com una icona arriben als nostres dies. En el cinema, a la pel·lícula Darth vader, una revolta social pren els carrers amb caretes d’anònims.

Tapar-nos la cara recreant mites, animals o personatges per Carnestoltes em fa veure que no estem tan lluny dels rituals de cultures antigues o llunyanes, que tants artistes utilitzen per inspirar-se tot confegint objectes, escultures o identitats. Goya les va utilitzar en moltes de les seves obres. Més exemples: les mil cares de Picasso, els herois de còmic o el músic de culte britànic Chris Sievey, que durant dècades va actuar sota una careta i que més tard va ser reconegut pel personatge anomenat Frank Sidebottom. També els artistes de grafits s’amaguen igual que en el còmic (el més famós del moment, Banksy) o el personatge de Vendetta, que va donar a lloc al grup de hackers Anonymus.

Ara hi ha una exposició al CCCB anomenada “La màscara no menteix mai”, que es proposa explicar la història del darrer segle i mig partint d’aquell símbol. La història de la màscara s’inicia com a objecte ritual i evoluciona cap a objecte dessacralitzat, utilitzat per moviments socials, neoactivistes i icones de la cultura popular -però també per grups supremacistes o bandes criminals.

Amb la pandèmia ens hem hagut d’acostumar a viure rere una mascareta i a no veure rostres sencers, que hem hagut de recrear amb la imaginació. Ara sembla que arribem al final de la pandèmia i a l’abandonament de l’ús de les mascaretes. Després de gairebé dos anys de restriccions sanitàries, tornarem a ensenyar-nos les cares.